Carme García Ribas ens presenta un nou model de dona

Carme García Ribas (Barcelona, 1954) és periodista i professora de comunicació a l’Escola Superior de Comerç Internacional, a Barcelona.“Em van demanar que fes classes d’oratòria a la UPF. Vaig intentar remenar i documentar-me per elaborar la meva pròpia metodologia, però no vaig trobar suficients recursos. Així que em vaig dedicar a observar”. Va ser a partir d’aquest moment quan Garcia Ribas va deduir que l’arrel del bon comunicador és la por. I poc a poc ho ha anat fent extensible al món de la dona i les seves autolimitacions.
S’atribueix el concepte i el terme del “síndrome de Maripili i el síndrome de Manolo”, al mateix temps que se’n riu de l’intent que han fet uns psicòlegs americans de copiar la seva idea, citant el síndrome com un descobriment americà de fa ja sis anys. “Almenys li podrien haver canviat el nom i haver-lo batejat amb el nom d’Smith; però un Manolo als Estats Units...”.
La Carme sembla una dona divertida, afable i madura. Tal i com l’hem sentit parlar, demostra tenir un domini absolut de les seves pors i la seva imatge de cara el públic a través de les eines que ella considera fonamentals: la “respiració i el somriure, que és molt barat i tothom l’agraeix”. És una persona de presència relaxada i tranquila, però amb molt a explicar. Com a bona periodista de ràdio es caracteritza per la seva vocalització de cada una de les paraules que pronuncia. Mentre parla, es mostra segura i fins i tot arriba a crear un clima de complicitat i interactivitat amb una rapidesa admirable. Es nota que és una professional del tema. Es denota confiança en el seu tracte. Suposo que ajuda la nostra condició femenina i de futures periodistes, trets que ens caracteritzen a les tres entrevistadores. Com també influeixen les ganes amb què explica la seva nova aportació i les ànsies perquè l’entenguem millor.
Aquesta periodista, llicenciada en Ciències de la Informació en la segona promoció de la Universitat Autònoma de Barcelona, va començar la seva carrera professional a Interviu. Des d’aquella primera entrevista publicada a Felipe González, ha passat de les col·laboracions a programes com Protagonistas de Luis del Olmo, o les Mil i Una, a la docència i al món de la comunicació empresarial. De fet, en el seu currículum també hi trobem el càrrec de consultora de comunicació estratègica. Es pot dir que ha substituit les càmares i els micròfons pels més grans empresaris i directius d’empreses com Indo o Uriach, a qui també fa classes de lideratge. Fins i tot ha publicat un llibre (2003), “Tinc por; carisma i lideratge a través de la gestió de la por”, des d’on reivindica la necessitat de saber gestionar les nostres pors, per evitar que els altres “facin negoci amb elles”.
Actualment, però, dirigeix la mirada cap a la vessant més femenina, i analitza aquestes pors en el món de la dona, l’anomenat síndrome de Maripili, que pretén combatre a partir de l’autenticitat de la persona, amagada per culpa dels flamants i limitatius estereotips.



Sortim de la conferència que Carmen García Ribas ha pronunciat a l’Aula Magna de L’Universitat Autònoma de Barcelona, on ens ha fet reflexionar a tots els futurs comunicadors sobre la por. El seu caràcter natural i espontani fa que no es distingeixi entre els alumnes i professors que es passegen pels passadissos, carregats de carpetes d’apunts i maletins. Trobem una classe buida, i ens hi instal·lem. Ens insisteix perquè ens asseguem totes juntes, i adopta una postura còmoda, amb una mirada que reflecteix una actitud receptiva. No sabem si aquesta naturalitat es deu al seu caràcter o al fet què ens trobem en un espai que per ella deu ser habitual: una classe.

“Totes les dones som Maripilis perquè a causa del nostre model cultural tenim por a no ser estimades”. Segons aquesta periodista barcelonina, les dones adoptem actituds i comportaments de submissió i d’autolimitació a causa d’aquesta por a no ser acceptades. “Quan dic la majoria, dic la de totes les edats. Perquè les noies de 18 anys que tinc a la universitat es comporten exactament igual”, assegura des de la seva faceta de professora. I és que tot i l’espectacular augment d’alumnes universitàries, les noies no arribem a superar tampoc l’estereotip. La formació femenina creix, però es segueix adoptant un rol segons els dictàmens de la societat. Segons Garcia Ribas, “diversos estudis publicats als Estats Units demostren que les dones cada vegada tindran més dificultat per trobar parella, perquè elles seran molt superiors”. La periodista afirma que aquest és un procés formatiu “imparable”, que s’ha d’utilitzar “en benefici nostre”. Tot i així, insisteix en què és fàcil trobar una dona al costat d’un home quan aquest triomfa. No és el cas d’una dona d’èxit. Primer que tot, és més difícil trobar una dona d’èxit, ja que el seu paper estereotipat la porta a ser ella el punt de “recolzament de l’home”. “A les dones d’èxit, difícilment les acompanyen els homes”, insisteix Garcia Ribas. A més, aquestes tendeixen a prendre el model directiu masculí, forçant encara més una identitat no pròpia de la condició femenina. La periodista assegura que un dels objectius ha de ser treballar models de lideratge basats en la cultura de les dones.
D’altra banda, la dona d’èxit és acusada per la societat d’abandonar la seva família, quan en realitat “el que passa és que moltes vegades l’abandonen a ella”, remarca. I és que la Carme assegura que els homes busquen com a complement una dona “que sigui inferior” per així sentir-se més reforçats. Aquest és l’origen de tots aquests rituals “d’invalidesa permanent” que fem les dones com a “procés adaptatiu” en la parella. Segons Garcí Ribas, “amb comportaments com el coquetejar, l’únic que pretenem és fer-nos estimar, i al final, com amb tot el que provoca la por, l’únic que s’aconsegueixes és tot el contrari. Que no t’estimin, i a sobre que no t’estimis ni tu. Perquè en realitat, la Maripili no s’estima a ella mateixa”.


“Tots tenim por cada dia –assegura Garcia Ribas- però la por no és dolenta, s’ha de saber gestionar”. El que passa és que socialment, “està molt mal vist tenir por”. Segons l’anàlisi de la periodista, les dones tendim a tenir por del rebuig, del “no ser estimades”.
En canvi, els homes temen el fracàs, associat a la idea masculina “de no arribar a ser algú”. Aquesta tendència també ha estat analitzada per la Carme, que l’ha anomenat el “síndrome del Manolo”. “Així com a nosaltres ens envien missatges de si no ets això no t’estimaran, als homes els arriben missatges de si no arribes aquí, fracassaràs”, afirma la periodista barcelonina. Aquesta és la causa de moltes de les actituds arrogants i agressives que adopten els homes. Això sí: segons la Carme, “no tots els homes són Manolos.En canvi, totes les dones són Maripilis”.
El síndrome de Manolo i Maripili són tractats per Carmen García Ribas en els seus cursos de comunicació i habilitats emocionals realitzats a l’ESCI (Escola Superior de Comerç Internacional). Com a professora de comunicació, treballa aspectes com les actituds inconscients de sabotatge o la persuasió en el discurs oral. En l’aspecte femení, però, García Ribas es desmarca del que podria semblar un moviment feminista. Segons la periodista, “l’alternativa a ser Maripili és ser estratègica”, la qual cosa es tradueix en adonar-se de quina és la situació en cada moment de la teva vida: què no tens, què pots fer, ... I a partir d’aquí, actuar conseqüentment”, conclueix García Ribas.

Quan li demanem la seva opinió sobre la mesura socialista de la paritat entre homes i dones, s’exalta. “Amb aquesta excusa de l’igualtat ens estan enxufant un model que no és el nostre. Què vol dir que hem de ser iguals? Iguals a qui?” protesta la periodista. Segons García Ribas, el tema de la igualtat va sorgir en l’inici del feminisme, “perquè el què es demanava era l’igualtat legal". “I és que fa relativament poc, les dones no eren iguals davant la llei” es queixa. Tot i així, i adaptant-nos a la nostra situació actual, la periodista afirma que “els homes i les dones som molt diferents culturalment”. És per això que ella defensa “l’identitat”. “Cadascú la seva”, reivindica García Ribas..

La Carme ens comenta que les seves alumnes no volen que s’utilitzi més la terminologia de la Maripili, perquè amb aquest tractament, “es frivolitza” el veritable objectiu del procés de conscienciació. Segons la periodista, els mitjans de comunicació són els primers difusors d’estereotips de la societat, que provoquen l’autocensura de la dona i que la forcen a desitjar un tòpic que “és mentida, no és real”. “Hi ha un eix transversal que diu que la teva vida té sentit si et cases i tens fills. I, a més a més, o mentrestant, pots anar essent professional -comenta García Ribas-, i aquest precisament és un estereotip limitatiu que serveix per sabotejar tot el teu projecte”.

Carmen García Ribas assegura que si les dones “ens en volem sortir, haurem de gestionar les nostres pors i les d’ells”. “L’únic que porta això és a ser autèntica. Es tracta de ser tu mateixa, i al que et porta és a respectar-te”, afirma aquesta barcelonina. “ I donar-se permís per ser, és la clau”.

“L’alternativa a ser Maripili és donar-se permís per ser tu mateixa”

Carmen García Ribas afirma que “tots tenim por cada dia de la nostra vida”.
Però, socialment, està mal vist tenir por. La nostra resposta instintiva és el “refugi en l’estereotip”, que l’únic que ens porta és a que “creixi més la nostra por”, i que perdem progressivament la pròpia identitat. El que ella ha denominat com “síndrome de Maripili” esdevé un nou objectiu en la lluita diària de les dones per arribar a ser elles mateixes.




Per Roser Toll
Per què tenim por?
No ho sé per què tenim por. El cert és que en tenim, igual que tenim set, gana, fred o calor. És absolutament natural en totes les persones. Inicialment la por era per defensar-nos, en la època dels primers homes, la vida es vivia en una situació molt hostil. La por física, però, ha anat passant a la por social. Per què en tenim, no ho sé. Però és que tenim por. És un fet.

Què vol dir “ser una maripili”?
No es tracta de ser una Maripili; en realitat totes les dones som Maripilis perquè a causa del nostre model cultural tenim por a no ser estimades, i a partir d’aquí, per por a no ser estimades, fem rituals de submissió. Per exemple: coquetejar, és un ritual de submissió. Quan tu estàs parlant amb la gent i coqueteges, d’alguna manera estàs enviant un misstage de “jo no sóc perillosa, estimeu-me”. En canvi, la seducció es produïria quan la dona aprén a no ser submissa des d’un punt de vista de la comunicació.

En quins àmbits socials i professionals podem trobar més “Maripilis”?
Jo crec que la majoria de dones som Maripilis si no aprenem a identificar la por a no ser estimades. I quan dic la majoria, dic la de totes les edats. Perquè les noies de 18 anys que tinc a la universitat es comporten exactament igual. Totes són unes maripilis. Quan han de fer pràctiques en públic, davant de tot el curs, es comporten d’aquesta manera tan pàmfila, amb aquella veueta, …Això és un comportament per fer-se estimar, i al final, com amb tot el que provoca la por, l’únic que aconsegueixes és tot el contrari. Que no t’estimin, i a sobre que no t’estimis ni tu. Perquè en realitat, la Maripili no s’estima a ella mateixa.

Com vostè diu, a la universitat cada vegada som més noies. Però, pel que es veu, la formació no està sobrepassant segons quins obstacles. Ens autolimitem igual?
Sí, sobretot pel seguiment dels rols. Hi ha un eix transversal que diu que “la teva vida té sentit si et cases i tens fills”. I, a més a més, o mentrestant, pots anar essent professional. Però veritablement, l’objecte de la teva vida és aquest. Aquest és un estereotip limitatiu que serveix per sabotejar-te tot el teu projecte i viure l’anhel que t’has de casar amb la persona adequada i formar una família. És un estereotip que no es correspon amb la realitat.



Hi ha algun cas a destacar d’algun personatge públic que hagi pres conciència i
hagi deixat de ser una “maripili”?
L’alternativa a ser Maripili és ser estratègica, que es tradueix en adonar-se de quina és la situació en cada moment de la teva vida: què no tens, què pots fer, ... I a partir d’aquí, actuar conseqüentment. Sempre hi haurà coses que t’agradarà com són i coses que no. Es tracta de donar-se permís per ser, atrevir-se a ser tu mateixa. Algunes de les actrius més representatives podria ser la Sharon Stone, una persona que transmet aquesta sensació de dona estratègica, que es sent a gust tal i com és. En definitiva, que no és Maripili.


Quan es va fer públic la composició del govern paritari, va sortir a la premsa que els vuit ministres sumaven 21 fills, i les ministres, en canvi, en sumaven 5. D’alguna manera, ens estan dient que per ser una dona d’èxit professional cal que renunciïis a una vida familiar, no? Fins i tot s’entén i es dóna per suposat que aquesta vida familiar ha d’existir.
Sí, primer que tot, tens l’obligació de tenir una vida familiar. Per exemple, com la vicepresidenta del govern, Maria Teresa Fernandez de la Vega, no està casada, corre el rumor que és lesbiana. Potser ho és; però és molt injust que automàticament es tracti de lesbiana a una persona que no està casada.

La societat acusa la dona d’èxit d’abandonar la família?
Ells diuen que l’abandona… i en realitat el que passa és que moltes vegades l’abandonen a ella. En general, els homes busquen com a complement una dona que sigui inferior, per reforçar-se. Tots aquests rituals d’inferioritat permanent que fem les dones són un procés adaptatiu. Tot i així, el nivell formatiu augmenta dia a dia, i diversos estudis publicats als Estats Units demostren que les dones cada vegada tindran més dificultat per trobar parella, perquè elles seran molt superiors. Aquest procés és imparable. I això s’ha d’utilitzar en benefici nostre. Els homes, quan triomfen, quasi sempre tenen algú al seu costat. En canvi, les dones, com que assumeixen el paper de ser elles les que donen recolzament, és molt difícil que a més, tinguin èxit. A les dones d’èxit, difícilment les acompanyen els homes.

La nova tècnica socialista de la paritat, que consisteix en introduir dones a les empreses o al govern, és una mesura positiva per la condició femenina en general?
Jo estic en contra amb el tema de l’igualtat. És a dir: amb aquesta excusa de l’igualtat, ens estan enxufant un model que no és el nostre. Què vol dir que hem de ser iguals? Iguals a qui? El tema de la igualtat va sorgir en l’inici del feminisme, perquè el què es demanava era l’igualtat legal. I és que fa relativament poc, les dones no eren iguals davant la llei, i s’havia de començar per aquí. Però els homes i les dones som molt diferents culturalment. Per això, el que jo defenso, és l’identitat. Cadascú la seva. D’aquesta manera, quan parlem de l’igualtat, ens estan ficant en una trampa, perquè nosaltres prenem el model masculí i després es critica la masculinitat de les dones que ocupen càrrecs directius. S’ha de tenir en compte que ningú els ha explicat què és comportar-se com dones. Prefereixen agafar el model masculí.

Perquè així busquen l’aprovació masculina…
Exacte, d’alguna manera és per agrair que l’hagin deixat entrar al galliner masculí, per reafirmar que és com ells. El que s’ha de treballar són models de lideratge basats en la cultura de les dones.

Així, es pot dir que aquesta nova teoria és una variant del feminisme, o simplement es tracta d’una nova visió de les dones actuals?
L’únic que porta això és a ser autèntica. No es tracta de dir: “abans femenina, ara feminista, i ara…”, no. Es tracta de ser tu mateixa, i al que et porta és a respectar-te. Llavors, això és un moviment? Home, si resulta que tothom està intoxicat, potser si que esdevindrà un moviment. Però es que ni tan sols hauria de tenir nom.

Es feina de les dones trencar els estereotips o és feina de tothom?
És feina de tothom. Però jo crec que ho haurem d’aconseguir les dones. A més, si ens en volem sortir, haurem d’aprendre a gestionar les nostres pors i les pors d’ells.
D’altra banda, hi ha una altra cosa: a les dones, dir que tenim por no ens costa, però als homes sí. Per tant, haurem d’assumir gestionar la nostra por i també gestionar la seva, en el nostre benefici. Perquè sinó venen una mica gestionats, aquests no hi ha qui els aguanti. I la tècnica és donar-se permís per ser. És la clau. Donar-te permís per tenir la teva identitat.

Sant Jordi pot estar content

Molts diuen que el principal motiu perquè aquesta diada hagi funcionat és el fet que hagi coincidit en un dia festiu, i que a més, el sol s’hagi mantingut ben alt, com si estigués cobrant algun tipus de comissió per part de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament o els comerciants del carrer Major. I és que hem pogut veure les primeres samarretes de màniga curta, i fins i tot les primeres sandàlies per part dels més agosarats.
A la capital lleidatana la munió de gent es va concentrar especialment al tradicional carrer Major. I és que la condició de “Major” es reforça en dies com aquests, on a més de representar el nucli comercial més actiu de la ciutat, s’omple de paradetes improvisades de llibres i contes. La gent passeja embadalida per davant de totes les taules: els nens remenen contes, i els pares els obliguen a triar-ne només un. El Gremi de Llibreters de Lleida va xifrar entre 40.000 i 50.000 el nombre de llibres venuts en tota la província durant aquest dia assenyalat. Els títols més populars han estat “L’ombra del vent” de Carlos Ruiz Zafón, i “El Codi da Vinci” de Dan Brown, tot i que també cal mencionar els llibres d’autor lleidatà com “Cuando Lleida era Ye-Ye” i “L’edat de les paraules”, d’Emili Bayo.

També hem de dir que el carrer s’omple per tothom: les barres i les terrasses eren plenes de gent que preneia el vermout o feia el café. I la majoria d’establiments que “involuntàriament” es trobaven al bell mig del nus, van restar oberts tot el dia per fer front a una allau de vendes importants. L’ebullició era considerable. A les onze es podia passejar. A les dotze es podia provar d’empènyer algú d’entre la llauna d’anxoves en què es va convertir el carrer, per tal de sortir-ne o arribar a tocar alguna parada. Era curiosa l’insistent demanda de nens i nenes adolescents del llibre Prohibit als pares. “Embolica-me’l, o dóna’m una bossa! Que com diu el llibre...no vull que el vegin els meus pares!”. Cal mencionar el paper de les parades clàssiques com la Llibreria Caselles. Aquest espai ja mític no es queda mai enrera: de fet és el que provoca el principal embús de gent. El carrer major es converteix en una artèria pulmonar, que transporta sang i oxigen, vitalitat i cultura. Però la seva fluïdesa es va dificultant en trams com els que envolten “la Caselles”, llibreria coneguda per tothom. I és que tot i els intents de marcar terreny de les grans superfícies i franquícies com Utopia o Abacus, recentment instal·lades a Lleida, el dia de Sant Jordi és del carrer Major i de la gent que s’hi passeja. I per tant, es mantenen les tradicions, i amb elles, les botigues tradicionals.
A mig camí, coincidint amb la plaça institucional de la ciutat on es troba l’edifici gòtic de la Paeria, també ens trobem amb l’estand institucional. I que millor que el regidor republicà de cultura, Xavier Sáez, repartint uns “menús” literaris on s’especificava el programa oficial d’actes per la diada. Una parada que no atreia tanta quantitat de vianants.
El toc musical el van posar el grup Skalivada amb el seu pupurri de cançons populars adaptades a ritme d’ska i reggae. Aquest concert estava emmarcat en la campanya de la Generalitat per fomentar l’ús del català, protagonitzada per la Keta, una boca gegant, que ens aconsella amb una cançó i un anunci que ja es fan repetitius que parlem el català sense vergonya. Els d’Skalivada no en tenien cap de vergonya..., ara; les desenes de persones que se’ls miraven des de baix, si que en tenien de vergonya. Tot i la cara d’interès i satisfacció, la majoria dels cossos es veien atrapats per un rictus de formalitat i pudor que els impedien el que s’anomena “ballar”.

De fet, aquesta acció de sensibilització per part de la institució catalana es complementava amb una paradeta present a la Plaça Sant Joan on, compartint espai amb l’escenari, per cada conte o llibre comprat que fos escrit en català se’t regalava una còpia de la “Keta” en mida microscòpica i un globus d’heli amb el logotip de la campanya. Ja es pot preveure que això va generar un desplegament de pares amb fills fent córrer la Keta per la plaça, i amb els ulls perseguint els globus dels nens, ja que molts van acabar volant des de l’àmplia obertura de la plaça fins l’infinit.

La Plaça Sant Joan, com a punt intermig de l’eix comercial, esdevé un lloc de pas obligatori per qualsevol vianant d’aquest dia. Les mítiques terrasses per fer el vermout diumenge situades davant la porta de l’església, com Lo Marraco, restaren obertes i enfeinades. Tota mena de gent va interrompre el seu passeig per escoltar la música popular entonada pels Eskalivada en un dia on la tradició sembla no fer nosa a ningú. Fins i tot cal destacar la presència de petits grups d’immigrants, majoritàriament marroquins, que tot i que pogués semblar que es sentien perduts enmig d’una celebració tan pròpia, mostraven un interès i una curiositat peculiars, i semblaven ser dels que millor s’ho passaven. Per no anar més lluny, l’únic noi que ballava al mig de la plaça sense cap mena de vergonya era un adolescent magrebí. Parla i balla sense vergonya, com diu la Keta.

I és que Sant Jordi és una festa molt catalana, molt autòctona, que et fa sentir i reviure sentiments. Però, un any més, ens demostra aquesta inclusió i compatibilitat possible, encara que no ho sembli, amb un procés globalitzador: 2.000 de les 120.000 roses venudes van contribuir a l’ajuda dels afectats pel Tsunami, una catàstrofe recent que va obrir les portes a una solidaritat globalitzada que es manté, almenys, en aquests dies. La solidaritat s’extenia en altres camps... És curiós com les festes populars són aprofitades pels sectors més variats de població, en les seves iniciatives per recaptar aportacions per viatges, residències o projectes de final de curs. Si ens desplacem cap a la Zona Alta o per Cappont, barris més perifèrics de la ciutat, podíem trobar multitud de paradetes obertes des de ben bé les 8 del matí, i regentades per nois i noietes amb molt entusiasme i il·lusió. “És pel viatge de final de carrera dels de medicina”, imploraven uns, “és per la excursió d’estiu del Cau”. Qualsevol excusa era possible per agafar quatre caixes, envoltar-les amb una senyera, i asseure’s a prendre el sol, esperant rebaixar aquells cubells plens de roses.

El 23 d’abril representa la única data festiva dels catalans que no es celebra en un dia nefast per la història de Catalunya. Els carrers s’omplen de l’essència de la cultura i les flors. Les roses es passegen amunt i avall.. tothom en porta. I qui no, sap que tard o d’hora li’n regalaran una. De bon matí un home gran que es passejava pel carrer em va preguntar quan em va veure amb una de les flors: “Que regalen roses avui?” “No senyor, s’han de comprar”. “Quina pena! En un dia com avui, les haurien de regalar!”. Hi vaig estar reflexionant. I és que, per què no? Seria bonic, vaig pensar, però encara no estem en període d’eleccions.

Amic Monegal...

Algú de vosaltres segueix el peculiar (perquè no sé com definir-lo) programa de crítica de televisió presentat per l'excèntric Monegal?
Bé, cal dir que aquest personatge, que treballa per una televisió amb uns mitjans ben humils, com és BTV, s'endú la palma cada setmana amb els convidats que porta. Des d'un Jesús Vázquez, a qui aturdeix pel seu paper en el món de la teleporqueria, fins a un Lorenzo Milà, que per mi, va estar magnífic.
Tothom coneix la trajectòria i el gran èxit aconseguit per Milà en l'àmbit de TVE però tot i així, els seus plantejaments periodístics mereixen un reconeixement en veu alta. Milà ens recomana que revisem el terme "actualitat". I és que... cal que seguim l'agenda que ens marquen els polítics i les grans empreses amb les seves notes de premsa per decidir què és el que afecta a la gent? No pot ser notícia també el que li passa al meu veí, o les coses bones i les petites alegries que es viuen en un altre racó de món? Interessantíssim, en un moment en què la velocitat i la rigurosa actualitat se'ns està menjant l'anàlisi i la reflexió. No hauríem de deixar escapar la possibilitat d'ensenyar el món d'una manera diferent, i Milà, amb els seus comentaris i peculiars gesticulacions, i des d'una posició privilegiada, ho intenta.
També és mereix ser destacada la seva crítica a la rigurositat i l'objectivitat. Com molt bé va dir, la manipulació més habitual no són les mentides, sinó el que no es diu. I des de la televisió pública, desgraciadament, s'havia notat massa fins ara, de qui no es deien les coses.
Així doncs, gràcies per la reflexió i la crida a la revisió dels nostres conceptes. Crec profundament en el que Milà anomena com l'ètica i la professionalitat. Som, serem, o intentem ser periodistes, i en la nostra ètica i professionalitat recau la nostra legitimitat, la nostra responsabilitat amb la gent. Si reivindiquem i fem possible aquesta professionalitat ( i no la producció periodística salvatge que ens domina actualment), estarem fent créixer la nostra credibilitat, i estarem acomplint la nostra funció en la societat.

Viatge II

Periodistas21

El meu primer descobriment. El blog que més m’agrada. Fa uns mesos, quan em vaig assabentar de l’existència d’aquest nou fenomen, vais descubrir aquesta web. Primer la vaig rellegir amb curiositat, però poc a poc he descobert que és una gran eina per qualsevol dels que intentem ser periodistes. Encara em falta investigar una mica sobre ella, però vull destacar la seva utilitat: enllaços, articles de tot tipus sobre el món de la comunicació, etc. Imprescindible, de veritat.


Guillem Martínez

Blog divertidíssim. Anàlisi sarcàstic sobre l’actualitat. En castellà, I des d’una òptica diferent. És curiós, però l’he trobat recomanat al blog (que ja és web reconeguda) de Buenafuente.

Viatge més profund...

Començo el meu viatge per l’apassionant món dels blogs…

Nodo50.org
Aquesta site espanyola es defineix a ella mateixa com una web de contrainformació, una idea molt interessant en els temps que corren. De fet, ens explica els seus orígens i el que ells creuen que poden aportar: donar veu als que no s’escolta, fer-se amb els estris globlas existents per tal de fer arribar a tothom tota la informació. Diuen:
“Contrainformar es trabajar por legitimar los discursos insurgentes frente al pensamiento único neoliberal, destruir el mito de la objetividad, servir de vocero de los movimientos sociales, dar la palabra a quienes callan por falta de oportunidades para hablar, combatir el ruido con apariencia de música que emana de los gigantes mediáticos. Contrainformar es también hacerse con herramientas que permitan la difusión horizontal de información, construir puentes que hagan circular contenidos con valor de uso, romper el monopolio de la producción de discursos sobre el mundo social, desbaratar la ilusión de una "opinión publica libre". Contrainformar es también romper la atomización que el capitalismo global está generando, entrelazar realidades sociales transformando la aventura individual en una relación social comunicable y comunicada.”
És molt interessant aquesta reinterpretació de l’espai virtual com un espai per tots, que ha d’oferir aquesta gran quantitat de recursos i relacions a tots els nivells, i no només una àrea més de negoci.
Els seus principals impulsors responen a tot tipus d’associacions i moviments d’esquerra i diuen acceptar no ser remunerats perquè “la probabilitat de sobreviure és proporcional a la capacitat de submissió” a qualsevol organització política.
Ara faré d’advocat del diable, però… no crec que per no ser remunerats siguin totalment independents. La idea que defensen és molt bonica i legítima, però…pot ser real?


He estat visitant els seus links, entre els quals es troben judicis antimilitaristes, crítiques a l’explotació de Mercadona o reivindicacions a la llibertat d’expressió al País Vasc. M’agradaria destacar les pàgines dedicades a l’ocupació de l’Irak, en les que es reflecteix una gran implicació i coneixement del tema. Pels aficionats o professionals de la comunicació… convé llegir-se el link amb la pàgina de José Couso. És interessant com a punt de partida d’altres reflexions sobre la professió, i es troben articles interessants.

Benvinguts!

Olee! (Com diem a Lleida)
Aquest pretén ser el blog més obert i receptiu de l'espai virtual, on tothom pot expressar com veu el nostre món sense cap mena de por. El seu naixement es deu a l'assignatura de Gèneres informatius i interpretatius en premsa, a càrrec de José María Perceval; però espero que sigui el començament d'un bonic projecte. Rebré amb il·lusió tots els vostres comentaris!